NVARD YERKANIAN – ARMÈNIA, PASSAT I PRESSENT

Vaig créixer a l’Armènia postsoviètica. Els primers anys de la independència van ser especialment difícils per a un país jove que estava  patint enormes canvis socials i polítics.

El terratrèmol de 1988 va devastar ciutats i pobles, seguit poc després d’una sagnant guerra amb l’Azerbaidjan, que va acabar amb un alto el foc el 1994, costant milers de vides.

A Armènia anomenem aquells anys “Foscos i Freds”, donat que a penes hi havia electricitat, l’escassetat d’aliments era habituals, i vam haver de suportar els hiverns més freds mai registrats al país. De nena, quasi no recordo cap estiu o primavera, sembla que els primers anys de la meva infantesa van passar a un hivern que no acabava mai.

Recordo caminar per la ciutat coberta de neu, i que d’aquesta blancor s’alçaven edificis fascinants. Eren els edificis del Palau de la Joventut, del Cinema Rússia i d’altres construïts durant els anys 70 i 80. Em semblaven màgics, com si una nau extraterrestre hagués vingut a visitar-nos.


La Cascada d’Erevan. Arquitectes: Jim Torosyan, Sargis Gurzadyan, Aslan Mkhitarian. Construïda entre 1980 i 2000


Quan la vida va tornar a la normalitat i l’economia va començar a recuperar-se després d’un període molt dur, els preus immobiliaris van augmentar dràsticament, i amb el temps els símbols abandonats de l’arquitectura modernista soviètica es van convertir en una càrrega per al govern. Diversos monuments van ser enderrocats gradualment. Recordo haver vist el Palau de la Joventut desmuntat capa per capa, i en un any va quedar un descampat de formigó pla. Fins avui no s’ha construït res en el seu lloc, i aquest enorme espai buit serveix ara com a aparcament per a una empresa de lloguer per la construcció.

El municipi, i el govern en general, esperava esborrar l’antiga imatge de la ciutat i substituir-la per districtes “moderns”. Juntament amb molts altres activistes i arquitectes, estàvem tractant de lluitar contra la corrupció i a vegades l’apropiació il·legal d’aquests edificis. Per desgràcia, en gairebé tots els casos vam fracassar a l’hora de detenir el procés i es van destruir capes històriques molt importants d’Erevan. La gent que vivia al centre de la ciutat durant generacions va ser desplaçada a les perifèries de la capital, Erevan, ja que no podien permetre’s viure en aquests nous districtes.

Cinema Rússia, Erevan,
Arquitectes: Spartak Khachikyan, Hrachik
Poghosyan, Artur Tarkhanyan.
Construït el 1975
Aeroport Zvartnots, Erevan
Arquitectes: M. Khachikyan,
A. Tarkhanyan, S. Qalashyan, L. Cherkezyan
Dissenyat el 1961
Palau de la Joventut
Arquitectes: Tarkhanyan, Poghosyan,
Khachikyan, Zakaryan,
Construït entre el 1966 i el 1970. Enderrocat al 2010

La sèrie d’il·lustracions “Arquitectura Modernista Soviètica a Armènia” va ser un intent de donar importància al que queda dels anys 70 i 80. Des que aquests edificis van ser condemnats a destrucció i abandó, van començar a perdre la seva aparença original. Amb l’ambició de construir una nova imatge de la ciutat, molts edificis icònics com el Palau de la Joventut, la façana de l’Espai a l’aire lliure del Cinema Moscou van ser alterats, malmesos o enderrocats, mentre que d’altres van ser destinats a l’abandonament. Inevitablement, construccions desmesurades van sortir com bolets al voltant d’aquests edificis icònics, i es van convertir aquests centres culturals, cinemes i espais públics en centres comercials i supermercats. En la meva sèrie d’il·lustracions vaig fer servir colors per mostrar com els veia i com em feien sentir aquests edificis únics, que em continuen meravellant cada vegada que els veig.

Plataforma d’observació a Sevan
Arquitecte: Makabe Manuelian
Dissenyada el 1978
Estació Central d’autobussos a Hrazdan
Arquitecte: Henrik Arakelyan
Dissenyada entre el 1976 i el 1978
Trampolí a Etchmiadzin, Armènia
Arquitecte: Felix Hakobyan
Dissenyada als 60’s



L’any passat vam ser testimonis d’un creixent interès per l’arquitectura brutalista i modernista, a través d’exposicions internacionals, publicacions i conferències internacionals. Tot i que aquests monuments van atreure l’atenció internacional, no va canviar l’actitud a Armènia.
Malauradament, aquesta apreciació no ha canviat gaire l’actitud a Armènia, ni com el govern tracta aquest patrimoni cultural. Fins i tot després de la recent Revolució de Vellut el 2018.
La comunitat arquitectònica esperava que, després de canviar el govern il·legítim, aconseguiríem fer sentir les nostres veus i augmentar la consciència sobre la importància del patrimoni de la ciutat, especialment tenint en compte el fet que molts dels nous membres del parlament i ministres eren companys activistes.
Lamentablement, ens vam mostrar massa ingenus. Això mai va passar. Es continuaven debatent i aprovant nous projectes urbans, el que significava que els pocs districtes històrics de la ciutat que havíem aconseguit preservar en els últims 20 anys serien finalment destruïts, sovint substituïts per gratacels de negocis alterant dramàticament la imatge autèntica de la ciutat, i, inadvertidament,  transformant el teixit urbà històric.

“Gavina”, monument de carretera a l’entrada nord d’Erevan. Arquitecte: Hovhannes Hakobyan. Artista: Van Khachatouryan. Dissenyada el 1960.

WE STAND

Un altre projecte en el qual he estat treballant últimament, comissariat conjuntament amb la Nairi Khachadurian, és una exposició col·lectiva anomenada WE STAND. L’objectiu de l’exposició era analitzar i posar en comú la noció de pau en resposta a la recent guerra a gran escala a Artsakh (Nagorno-Karabakh).

Vam convidar a 27 artistes armenis de la Diàspora, Armènia i Artsakh. Les obres es van posar a la venda, i els ingressos van ser donats per ajudar les famílies afectades per la guerra que va esborrar tota una generació de joves brillants que van morir protegint les seves terres ancestrals.


Actualment estem treballant en la segona edició de l’exposició que promourà converses sobre com la unitat pot ajudar a fer brollar, rejovenir i ampliar noves perspectives.


Tots els cartells estan disponibles aquí.