Enciclopèdies Juvenils – “Ciencia y Aventura”

De nen, la col·lecció “Ciencia y Aventura” era hipnòtica. En prescindir tot sovint del marc de la vinyeta i de la línia negra que perfila formes i personatges, les taques, bombolles i gasos de colors brillants s’escampaven per tot, i els personatges tenien un aire irreal absolutament impressionant.

Els arguments, fàcils, sí, però efectius a l’hora d’embolcallar el coneixement tècnic a transmetre. L’esforç d’inventiva al guió es podria descriure com a, ehem… moderat, amb molts i molts préstecs d’Enid Blyton a Verne, passant per l’infal·lible salt d’escala en alguns d’ells, calcant descaradament a “Fantastic Voyage” i “The incredible shrinking man” ( als nostres cinemes del moment: “Viaje alucinante” i “El increíble hombre menguante” respectivament ) fins i tot amb picades d’ullet còmplices al lector adult, com l’aranya i el gat d’aquesta segona peli traslladats al jardí de casa de l’episodi pertinent.

A finals dels setanta i començaments dels vuitanta, la infantesa per aquí era tan difícil com probablement ho era a qualsevol altre lloc i moment de la història, però durant uns quants anys hi va haver uns elements que la van fer sensiblement millor: les enciclopèdies juvenils de ciència il·lustrades per artistassos.

La conjunció de les Caixes d’Estalvis fomentant la publicació amb la creació de xarxes de biblioteques arran de les preexistents de les mateixes Caixes, així com una certa consolidació del poder adquisitiu de la majoria de la població, van crear un autèntic brollador d’enciclopèdies lleugeres i visuals.

Si no les coneixeu i voleu tafanejar, comenceu per les Auriga, d’editorial AHFA, hi ha desenes i desenes d’obres mestres sobre la Història, l’Art, la Natura…

Il·lustrades per artistes espectaculars, destruint sense complexes les fronteres entre còmic i pintura, aquest volum extra de feina, d’altra banda, fomentava la consolidació de les seves carreres i donava un camp d’assaig de fórmules més atrevides que després farien servir a les seves creacions per adults.

Aquí veiem el Fernando Fernàndez,  mestre barceloní, a Segrelles i d’altres que treuen el cap a algunes de les portades de l’article els hi caldria com a mínim un article propi a cadascun.

Queda pendent.