Juan de Pareja, pintor i esclau

Em dic Julie Mehretu i sóc pintora. Hi ha certes pintures que destaquen en una galeria, que et criden fins i tot amb tots els altres treballs de Velázquez a la mateixa Sala. Aquesta és una de les pintures que sempre m’han perseguit, una gran referència. És un retrat.

Així que vaig tornar i vaig buscar alguna de les històries al voltant d’aquesta pintura, una és que Velázquez va passar uns anys a Roma preparant el retrat d’Innocenci X i Juan de Pareja en aquells moments era amb ell, era un dels seus assistents principals i era el seu esclau.

Quan llegia això pensava: Com pintes el teu esclau?

Ja sabeu, encara que el relat de l’esclavitud americana és molt diferent, aquesta és una persona que no tenia els seus propis drets.

Hi ha una certa ironia en el fet que Velázquez pogués capturar l’emoció complexa que prové de la situació de la seva pròpia posició com a propietari d’aquesta persona, i com això mateix nega aquella persona en si mateixa.

Està allà, orgullosament dignificat, la caiguda de la seva mà sota la capa et dirigeix allà, just sota el seu cor, el cabell cau enrere, cap al fons, i dóna la il·luminació de la cara i la seva lluentor.

Quan t’apropes i mires la manera com les pinzellades articulen la blonda de la capa és increïble, em posa la pell de gallina.

La gentilesa del pinzell a la cara, al fer la boca, els llavis, les foses nasals que gairebé estan sostenint l’alè… sents que estàs a davant d’una persona de veritat.

Ser capaç de capturar la humanitat completa d’algú que penses que no és completament humà al mateix nivell que tu… Aquí hi ha una contradicció increïble que em peta el cap.

De fet, penseu en les implicacions polítiques de pintar un home negre amb pell bruna i ulls marrons, i, tot i aquesta mirada punyent, no em sembla un menyspreu, no el llegeixo com a rabiós o enfadat, no hi ha resignació sinó aquesta tristesa implícita i en conflicte amb l’ésser humà què es descriu dins d’aquesta dignitat.

Hi ha honor en ser pintat per algú com Velázquez però, d’altra banda, Juan de Pareja també va ser un pintor per dret propi, pel que he llegit. En alguns relats Velázquez el va alliberar perquè continués el seu treball, a d’altres  Velázquez no volia que pintés i ell ho feia en secret, sense que Velázquez en tingués coneixement.

De manera que hi ha aquestes històries oposades i són fascinants per a mi, qui sap quina és l’autèntica i quina era la intenció amb el retrat, però el fet és que no va ser fins quatre anys després que aquesta pintura fos feta que ell va ser alliberat.

Mirant la seva expressió, quasi em poso a plorar, no és gaire freqüent que una pintura pugui fer això. És difícil posar en paraules una experiència així,  quan estàs davant d’una obra com aquesta, que sembla tan viva i que, quan gires cua, els seus ulls no t’abandonen.

http://www.metmuseum.org/art/collection/search/437869

Me’n vaig i encara veig la seva cara.