CATMAC – loops metafísics

Quan el Marcos Fernàndez, Catmac, ens va explicar que havia fet Psicologia, i treballat en la percepció de l’espai, els patrons i el  temps, tot va quadrar una mica més, perquè una cosa que impressiona molt del seu treball és la capacitat de projectar-te a paisatges llunyans, atemporals, extraterrestres…

Ell ens proposa aquest text introductori i contesta a les nostres preguntes, així doncs, Catmac:

VJ Catmac va decidir interrompre els seus estudis de doctorat en Psicologia de la Percepció per tal de començar immediatament a generar material visual i compartir la seva passió amb els que assisteixen a les seves sessions.

Va començar el 2007 projectant imatges de nit sobre els edificis adjacents al seu estudi de Madrid, per a la gran sorpresa de la gent que passava. A partir de llavors, va començar a recórrer l’escena de Madrid, actuant en esdeveniments clandestins i en festes privades.

VJ Catmac també ha treballat en petits i grans projectes de 3D, però ha passat la major part del seu temps especialitzant-se en la creació d’un llenguatge visual personal.

Aquest projecte singular conserva tots els elements necessaris per tal d’obtenir la sinergia esotèrica entre la imatge, el moviment i el so.

Què faig?

Faig peces que estan pensades com a composicions abstractes, no expressen un concepte intel·ligible, tan sols reflecteixen algun grau d’ordre, dins d’un context general de desordre, patrons com els que poden ser trobats a la Natura i que, com a bons animals curiosos que som, ens han impressionat des de sempre. És a dir, són paisatges als quals abocar-se, i que en ser animats són naturalment associats al ritme i al canvi de patrons musicals.

Faig més coses, utilitzo tècniques en temps real, fonamentalment entorn del principi de feedback o retroalimentació, no metafòricament, és a dir, acostumo a treballar introduint el frame anterior al frame que es visualitza. És el més semblant a tenir un pinzell físic, alguna cosa apareix, i després deixa una empremta o contínua existint en forma de rastre. Coses així es feien en els anys 70-90 amb oscil·loscopis o vídeo analògic. Està molt prop de la cultura glitch, en el sentit de buscar i explotar l’error.

També he passat per una època llunyana ja de dibuix hiperrealista, on l’obsessió era dotar de realisme. Com a continuació d’allò, ara modelo objectes en 3D, la qual cosa em permet explorar el disseny industrial i l’arquitectura. La meva intenció és barrejar totes dues tendències, l’abstracte i l’hiperrealista en un mateix flux de treball.


Per què ho faig?

Pregunta complexa. Ara mateix ja és tan part de la meva vida que podria ser com preguntar-me que per què respiro. Així que ho faig per a viure, mentre sigui possible.

La meva relació amb els gràfics animats va començar amb una absoluta devoció a tota mena d’imatge sintètica a mitjans dels noranta, amb el fet d’haver al·lucinat amb consoles de 16 bits i després haver experimentat els primers entorns tridimensionals. Recordo que tota mena de display d’aquesta època, des d’un rellotge de polsera, a una ràdio o un monitor CRT, simplement em fascinava.

Ja de més gran, va caure a les meves mans la possibilitat d’usar un soft de vjing i des del minut 1 allò em semblava tremendament divertit. El següent pas va ser aprendre les eines de creació. En un moment vaig descobrir que ja existia un corrent que venia dels 90, la venda de material gràfic per a Vjs de la mateixa forma que els creadors de música electrònica venien discos als/les Djs. Alguna distribuïdora, el que en música serien segells, va contactar amb mi en veure el meu material gratuït en Vimeo, i vaig començar a donar-li una mica de crèdit com a manera de generar ingressos.


D’on vinc?

Ja he explicat una mica, però el més curiós és que mai vaig estudiar formalment gens relacionat amb CGI (Computer Generated Image, vaja)
He hagut d’aprendre sol, el que em fa la sensació de ser super vulnerable a vicis i hàbits dolents. Per sort, avui dia hi ha tant de material per aprendre online, que realment si ho planeges bé i tens un mínim de voluntat, pots aprendre moltíssimes tècniques que abans només podien ser ensenyades en universitats.

Jo vaig estudiar la carrera de Psicologia i sempre em va interessar la recerca pura i dura. Només acabar la llicenciatura, vaig començar a treballar com a investigador novell, però professional, en estudis relacionats amb la percepció del temps (o en com captem el canvi i els patrons), però més intensament en els mecanismes que ens permeten estimar propietats geomètriques de l’entorn a través del moviment corporal, camp que abasta des de l’esport a l’adaptabilitat de les interfícies, l’ergonomia, etc. Van ser 4 anys de treball teòric i experimental, assistència a congressos, estades a Europa per a col·laborar amb altres grups, fer classes en la mateixa universitat on vaig estudiar… Ara ho recordo com una època de bona vida, he, he…


La fi d’aquell període va coincidir amb el moment més greu de la crisi, i vaig buscar entre els meus altres interessos per a enfocar-me de nou en alguna cosa. Vaig provar amb la fotografia, ja que feia fotos compulsivament, al principi, en 2005, amb càmera de pel·lícula i llavors ja en digital.

Finalment vaig decidir centrar-me en la professió de Vj. Això dóna per a parlar molt, és una professió amb poc espai per a desenvolupar-la, molt associada a la figura de l’artista, però també moltes vegades considerada com purament tècnica.

En crear els meus propis continguts, anava generant una biblioteca interessant, i vaig començar a compartir els meus loops a Vimeo. Em vaig adonar que la gent estava començant a usar-los. Ràpidament vaig deixar de buscar un buit en algun club per a centrar-me a crear més loops. Des de llavors he aprofitat per a fer directes quan la situació ho afavoria, i va ser divertit treballar a Mèxic, França o Suïssa, però han estat poques ocasions. Acostumo a molestar als meus amics col·locant un projector al lloc més insospitat, sóc vj d’estar per casa i pel camp.



A on vaig?

Uff. Ara com ara, sóc plenament conscient que haig de continuar estudiant, no em val amb fer el mateix una vegada i una altra. Vull perfeccionar la meva tècnica de modelatge i avançar amb el pipeline del 3D: texturitzat, il·luminació i animació. També estic ja molt familiaritzat amb motors gràfics com vvvv, Processing o Unity, i m’encanta aquesta hibridació entre la filosofia del videojoc i la formalitat dels llenguatges de programació. Aquest és l’altre front que tinc obert.

L’interessant per a mi és que tinc molts dubtes sobre si pot construir-se una veritable tasca artística amb aquestes eines. Portem unes dècades molt boges, per moltes coses, però cenyint-se al que ens ocupa, no parem de veure propostes d’art digital en les quals la interactivitat és un tema recurrent.

És una mica contradictori, genero loops que en si mateixos són peces que funcionen soles, però en realitat el que gaudeixo és el moment immediatament anterior a renderitzar el vídeo, el moment en el qual el programa està corrent i els paràmetres estan a l’accés de l’usuari per a ser modificats.

Per aquí van els trets…