BIBLIOTHÈQUE INFERNALE – De la mà dels dimonis

Necessiteu un compte de Facebook per veure el que només passa allà, hi ha fenòmens irrepetibles, que no són traslladables enlloc més precisament per la manera en la qual aquesta xarxa permet combinar text, vídeo, foto i interactivitat, d’una manera encara per veure a d’altres.

Bibliothèque Infernale és un d’ells, un vademècum de dimonis i éssers similars, des de la cultura clàssica a la contemporània, amb milers de referències històriques i artístiques, cultes i populars. Sobta d’entrada per la feinada, en quantitat, en qualitat, en constància…

Probablement, la millor representació de Llucifer en la història de l’Art: Wolfgang i el diable (detall). Michael Pacher ~ ca.1475 Alte Pinakothek
El drac vermell de l’Apocalipsi. Beatus Facundus ~ 1047 AD, Espanya
“I, llavors, els déus antics es van adonar que només podrien sobreviure esdevenint dimonis.” —Heinrich Heine. Deïtats dorments de Mesopotàmia (Sumer, Accad, Assíria, Babilònia la Gran). British Museum

Ens intrigava molt pensar qui està tan enamorat dels dimonis com per bastir aquesta megaconstrucció al decurs d’anys i anys, així que vam començar una mini investigació. Amb els anys t’acabes adonant que la llengua d’aquesta pàgina és l’anglès, però que estadísticament el castellà i les referències peninsulars afloren molt més de l’habitual, així que, tot sospitant estar una mica més a prop del que inicialment semblava, provem sort fent una entrada bastant formal en anglès a la primera aproximació.

Detall de ‘Dos seguidors de Cadmus devorat per un Drac.’ Cornelis Cornelisz. van Haarlem ~ 1588 The National Gallery
Sant Miquel matant l’Anticrist (detall). Mestre de Belmonte ~ 1450 Met Museum
Zodíac xinès 未 Cabra (Ovella, Moltó). Ayako Ishiguro

Resulta que en comptes d’haver de passar unes proves iniciàtiques amb sang i cabres, o deixar-nos arxius encriptats en algun servidor de la Deep Web, ens trobem una persona absolutament accessible, amable i directa.

Sense més:

“Hola, Meteora, aquí Salva Pi, administrador de la Bibliothèque Infernale; des d’Espanya en efecte, més exactament des de Villena, una petita ciutat medieval castellana de l’interior de la província d’Alacant.

“Llavors li va preguntar: Quin és el vostre nom? I ell va respondre, dient: El meu nom és Legió; perquè som molts.” Marc 5:9 *Dictionnaire Infernal, per l’ocultista, demonòleg i escriptor Collin de Plancy. Il·lustracions per l’artista Louis Le Breton. Publicat per primera vegada a França el 1818
Dimoniet. D’una de les versions del segle XVII de “Les temptacions de Sant Antoni” per Jacques Callot
Bateig, blasfèmia, Osculum infame, ball amb el diable. Escenes del sàbat de les Bruixes. Jack Wilson, sobre el manual de caça de bruixes Compendium Maleficarum (1608)

Felicitats per la revista que promet molt i gràcies pel vostre interès, és un honor la idea d’aparèixer al vostre magazine.

Sense entrar en més dades personals, excepte que sóc animalista i que en gran manera l’origen de B.I. està en la necessitat que sento d’ajustar comptes d’alguna manera amb l’espècie humana, per la maldat, la indiferència, la crueltat amb què tractem a la resta d’éssers vius.

Detall d’un fascinant djinn negre (àrab: جن‎, jinn) o ifrīt, criatures sobrenaturals a la mitologia d’Orient Mitjà; com els Cenobites de Clive Barker: dimonis per a alguns, àngels per a d’altres. Mehmed Siyah-Kalem ~ finals del segle XIV/ començaments del XV. Palau Topkapi d’Istanbul
Damnatio ad bestias: miniatura d’un lleó devorant un cristià, d’un manuscrit bizantí gelosament preservat dins la Biblioteca Apostòlica Vaticana (només per als ulls de papes, bisbes i cardenals!)
El diable examina amb completa satisfacció el cap d’un noi ple de mal. J.d. Nargeot a partir de H. Bruyère ~ 1847 Wellcome Library Londres

Afegir només que B.I. va néixer fa uns cinc anys com un hobby: crear una espècie de gabinet de curiositats que reunís el més inusual de la ingent iconografia infernal de totes les cultures i èpoques, sota dos únics principis que podrien resumir-se en sengles cites d’Aubrey Beardsley: “Només tinc un objectiu: el grotesc. Si no sóc grotesc, no sóc res” i Karl Kraus: “El diable és optimista si creu que pot fer pitjors als homes”.

No es tracta de totes maneres d’una galeria satanista o blasfema; de fet diria que uns certs escriptors decadents, com Arthur Machen o Huysmans, que en el seu temps van observar la maldat humana des de la perspectiva del místic, persuadits que “també constitueix una manera de poder entendre a Déu” (Barbey d’Aurevilly), la veurien com una galeria d’art religiós, si bé no exempta de frivolitat, humor i alguna cosa de mala intenció sacrílega; que alguns posts hagin aconseguit mig milió de persones és una cosa que em sorprèn; encara que no té major importància.

Martiri de Sant Bartomeu, fulls del Llegendari d’Anjou hongarès ca.1335 ~ Morgan Library
La mort plora per un petit ocell mort. Detall del Triomf de la Mort, Pieter Bruegel el Gran ~ 1562 Museo del Prado, Madrid
Detall de l’escorxament del jutge persa corrupte Sisamnes per ordre de Cambises ( el Rei de reis de l’Imperi Aquemènida ) des de 530 a 522 BC), basat en les Històries d’Heròdot. Gerard David ~ 1498 Groeningemuseum

Vaig decidir que la informació i els textos havien de ser rigorosos, i si vaig triar l’anglès, és per la senzilla raó que s’ha convertit en la llengua franca en la xarxa, una mica com el llatí vulgar o Baix Llatí de les albors de l’Edat mitjana.

Núvol gegant de llagostes sobre Caire la primavera del 2004. Reuters.
Un grup de gatets ballant i fent una rotllana al Sàbat d’unes bruixes. Detall de “L’Aquelarre de les Bruixes”, seguidor de Jan Mandijn ~ segle XVI
Gàrgola-Quimera amb un Guardià inesperat de les Portes d’Infern. Knightshayes Tall, Devon, Anglaterra. Fotògraf desconegut.

I poc més puc afegir; us adjunto les meves imatges favorites o les que semblen haver agradat més.”

Guerra al cel. Gustave Doré, Il·lustració per al “Paradís Perdut” de John Milton ~ 1866
La Mort Negra ( mare de totes les plagues ) arriba a Kritiania (Oslo, Noruega). Il·lustració per Theodor Kittelsen ~ ca.1894 Nasjonalmuseet
Dames i mico. Achille Devéria (1800–1857)
Últim Judici, Plafó d’Infern (detall). Dieric Bouts ~ 1468 Palais des Beaux-Arts, Lilla, França
El fi sentit d’humor dels monjos medievals als monestirs i abadies de la cristiandat: un Bisbe, caracteritzat com a porc salvatge, beneeix els fidels mentre munta un dromedari, mitjà tradicionals de transport dels infidels. Llibre d’hores, Provença ca.1440 ~





Ara, nenes i nens, aprendrem la brutal, demencial història que li va passar al bo del Papa de Roma Formós l’any del nostre Senyor 897.

Aquests eren anys en què la mortalitat dels Papes era realment elevada ( hi va haver onze pontífexs en deu anys, la majoria assassinats ) i Formós va resultar ser un home inflexible que va desafiar l’emperador Guiu I de Spoleto, declarant Arnulf de Caríntia Sant Emperador Romà en comptes del fill de Spoleto.


Després de la mort violenta i mai aclarida del Papa Formós en abril del 896, Bonifaci VI va ser elevat al pontificat: un capellà amb un passat fosc que va durar només quinze dies. Bonifaci VI va ser seguit pel Papa Esteve VI, un aliat dels Spoletos i l’home al càrrec d’executar la seva maníaca revenja: Esteve VI va declarar que Formós havia estat un heretge i un pecador i va ordenar la seva exhumació i judici.

Així, després de nou mesos a la seva tomba, el cadàver va ser tret, vestit amb ornaments papals i segut davant del tribunal eclesiàstic, sent lligat a una cadira per impedir-lo relliscar.


“Hi havia una terrible pudor emanant de les restes del cadàver. Malgrat això, Formós va ser portat davant del Tribunal, va ser despullat del seu vestit sacre, amb la mitra papal damunt seu gairebé cap gairebé fet una calavera amb els cucs omplint les conques buides”, segons el relat d’un testimoni.


Finalment, el cadàver ( sempre silenciós ) va ser trobat culpable i el seu pontificat, il·legítim; i un grup de soldats el va arrossegar a través de Roma llençant el cos al Riu Tíber.


Aquest espectacle macabre va girar opinió pública en Roma contra Esteve VI. Van circular rumors de què el cos de Formós, després de ser eixugat a les ribes del Tíber, havia començat a obrar miracles. Una revolta pública va portar a Esteve VI a ser deposat i empresonat. Mentre era a presó, al juliol o agost del 897, va ser escanyat.

Aquests successos acabarien sent coneguts com el Sínode del cadàver; en llatí: Synodus Horrenda.

I amb això, bona nit, nenes i nens…