Necessiteu un compte de Facebook per veure el que només passa allà, hi ha fenòmens irrepetibles, que no són traslladables enlloc més precisament per la manera en la qual aquesta xarxa permet combinar text, vídeo, foto i interactivitat, d’una manera encara per veure a d’altres.
Bibliothèque Infernale és un d’ells, un vademècum de dimonis i éssers similars, des de la cultura clàssica a la contemporània, amb milers de referències històriques i artístiques, cultes i populars. Sobta d’entrada per la feinada, en quantitat, en qualitat, en constància…
Ens intrigava molt pensar qui està tan enamorat dels dimonis com per bastir aquesta megaconstrucció al decurs d’anys i anys, així que vam començar una mini investigació. Amb els anys t’acabes adonant que la llengua d’aquesta pàgina és l’anglès, però que estadísticament el castellà i les referències peninsulars afloren molt més de l’habitual, així que, tot sospitant estar una mica més a prop del que inicialment semblava, provem sort fent una entrada bastant formal en anglès a la primera aproximació.
Resulta que en comptes d’haver de passar unes proves iniciàtiques amb sang i cabres, o deixar-nos arxius encriptats en algun servidor de la Deep Web, ens trobem una persona absolutament accessible, amable i directa.
Sense més:
“Hola, Meteora, aquí Salva Pi, administrador de la Bibliothèque Infernale; des d’Espanya en efecte, més exactament des de Villena, una petita ciutat medieval castellana de l’interior de la província d’Alacant.
Felicitats per la revista que promet molt i gràcies pel vostre interès, és un honor la idea d’aparèixer al vostre magazine.
Sense entrar en més dades personals, excepte que sóc animalista i que en gran manera l’origen de B.I. està en la necessitat que sento d’ajustar comptes d’alguna manera amb l’espècie humana, per la maldat, la indiferència, la crueltat amb què tractem a la resta d’éssers vius.
Afegir només que B.I. va néixer fa uns cinc anys com un hobby: crear una espècie de gabinet de curiositats que reunís el més inusual de la ingent iconografia infernal de totes les cultures i èpoques, sota dos únics principis que podrien resumir-se en sengles cites d’Aubrey Beardsley: “Només tinc un objectiu: el grotesc. Si no sóc grotesc, no sóc res” i Karl Kraus: “El diable és optimista si creu que pot fer pitjors als homes”.
No es tracta de totes maneres d’una galeria satanista o blasfema; de fet diria que uns certs escriptors decadents, com Arthur Machen o Huysmans, que en el seu temps van observar la maldat humana des de la perspectiva del místic, persuadits que “també constitueix una manera de poder entendre a Déu” (Barbey d’Aurevilly), la veurien com una galeria d’art religiós, si bé no exempta de frivolitat, humor i alguna cosa de mala intenció sacrílega; que alguns posts hagin aconseguit mig milió de persones és una cosa que em sorprèn; encara que no té major importància.
Vaig decidir que la informació i els textos havien de ser rigorosos, i si vaig triar l’anglès, és per la senzilla raó que s’ha convertit en la llengua franca en la xarxa, una mica com el llatí vulgar o Baix Llatí de les albors de l’Edat mitjana.
I poc més puc afegir; us adjunto les meves imatges favorites o les que semblen haver agradat més.”
Aquest pamflet anònim va ser publicat a París l’any del nostre Senyor 1540 i mostra a Alexandre VI (Roderic de Borja, patriarca dels Borja, especialistes en verins mortals, Papa des del 1492) amb tots els seus privilegis. Quan s’obre una solapa de paper a la part superior, l’Anticrist emergeix amb el títol “EGO SVM PAPA” (Jo sóc el Papa), on la insígnia papal es converteix en un instrument satànic en forma d’urpa. En el text de sota és descrit com a servent del diable; un addicte insaciable als Set Pecats Capitals.
L’obra s’atribueix de vegades a Martí Luter, les Noranta-cinc tesis del qual clavades a la porta de l’església de Tots Sants a Wittenberg el 31 d’octubre de 1517 va donar el senyal de començament a l’esclat de la guerra entre catòlics romans i reformistes, malgrat el fet que Lleó X ( Papa en aquell moment), amb la despreocupació d’aquells que mengen perdius i beuen els millors vins toscans per esmorzar, les havia despatxat com “foteses d’un borratxo alemany; quan estigui sobri, canviarà de parer.”.
Al moment en què el pamflet va ser emès, les pèrdues per les guerres de religió eren ja nombroses: 130,000 morts durant la Guerra dels Camperols alemanys entre 1524 i 1525, seguida per la rebel·lió anabaptista que es va fer fort a Münster (“La Nova Jerusalem”) el 1534, liderada pel boig Jan Matthys, autoproclamat profeta proclamat i Guia d’un règim del terror descrit en detall a la novel·la “Q” per Luther Blissett.
Per a milers d’Anabaptistes atrapats a Münster, el son de revolució s’acabava un any més tard quan l’exèrcit del bisbe va arrasar la ciutat, assassinant tothom i penjant els cadàvers dels líders en gàbies des de la torre de l’Església de Sant Lambert, on encara estan avui dia (vull dir, només les gàbies, gent! )
Tanmateix la matança a Europa estava tot just començant.
Ara, nenes i nens, aprendrem la brutal, demencial història que li va passar al bo del Papa de Roma Formós l’any del nostre Senyor 897.
Aquests eren anys en què la mortalitat dels Papes era realment elevada ( hi va haver onze pontífexs en deu anys, la majoria assassinats ) i Formós va resultar ser un home inflexible que va desafiar l’emperador Guiu I de Spoleto, declarant Arnulf de Caríntia Sant Emperador Romà en comptes del fill de Spoleto.
Després de la mort violenta i mai aclarida del Papa Formós en abril del 896, Bonifaci VI va ser elevat al pontificat: un capellà amb un passat fosc que va durar només quinze dies. Bonifaci VI va ser seguit pel Papa Esteve VI, un aliat dels Spoletos i l’home al càrrec d’executar la seva maníaca revenja: Esteve VI va declarar que Formós havia estat un heretge i un pecador i va ordenar la seva exhumació i judici.
Així, després de nou mesos a la seva tomba, el cadàver va ser tret, vestit amb ornaments papals i segut davant del tribunal eclesiàstic, sent lligat a una cadira per impedir-lo relliscar.
“Hi havia una terrible pudor emanant de les restes del cadàver. Malgrat això, Formós va ser portat davant del Tribunal, va ser despullat del seu vestit sacre, amb la mitra papal damunt seu gairebé cap gairebé fet una calavera amb els cucs omplint les conques buides”, segons el relat d’un testimoni.
Finalment, el cadàver ( sempre silenciós ) va ser trobat culpable i el seu pontificat, il·legítim; i un grup de soldats el va arrossegar a través de Roma llençant el cos al Riu Tíber.
Aquest espectacle macabre va girar opinió pública en Roma contra Esteve VI. Van circular rumors de què el cos de Formós, després de ser eixugat a les ribes del Tíber, havia començat a obrar miracles. Una revolta pública va portar a Esteve VI a ser deposat i empresonat. Mentre era a presó, al juliol o agost del 897, va ser escanyat.
Aquests successos acabarien sent coneguts com el Sínode del cadàver; en llatí: Synodus Horrenda.
I amb això, bona nit, nenes i nens…
